Ciutats més inclusives

Com podem pensar ciutats més inclusives? Quins elements cal tenir en compte? Com es vincula això amb la seguretat? Vam aportar alguns elements per al debat.

Vam participar en una taula rodona, en el marc de la 10a Escola d’Estiu de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, que portava per títol “Com pensem les ciutats?”. Se’ns va convidar a través de la Confederació de Cooperatives de Catalunya i, en el nostre cas, se’ns demanava com podíem pensar ciutats més inclusives. Tot seguit resumim els principals elements de la intervenció del nostre soci, Andreu Camprubí. Podeu veure el vídeo de la intervenció en aquest enllaç, a partir del minut 35.

La pregunta de com podem fer ciutats més inclusives no té una resposta simple, però vam aportar alguns elements per al debat, sobretot per ser conscients de quines implicacions té plantejar-se aquest repte. L’exclusió social, i la seguretat o inseguretat que hi van vinculades, és un repte complex i calen respostes complexes. Les implicacions d’afrontar-lo que es van apuntar són:

1. Implicacions organitzatives. Com pensem les polítiques públiques és un dels primers reptes que cal contemplar. Reptes complexos, respostes complexes. Dissenyar polítiques des d’una lògica de complexitat implica implementar el treball transversal en les administracions, una transversalitat que ha de començar als nivells administratius més alts i decantar cap al món local per possibilitar-lo i generar-ne les condicions necessàries. En termes de transversalitat substantiva, cal que la inclusió social sigui un objectiu compartit per tots els departaments, és a dir, assumir-la com a objectiu propi per tothom. Així, caldrà generar els espais i les dinàmiques organitzatives que ho facin possible. Així mateix, treballar amb visió estratègica, prendre decisions fonamentades en el coneixement de la realitat, avaluar i planificar per evitar la reactivitat.
2. Implicacions metodològiques. No només en termes de governança, sinó que entenem que cal adoptar la pràctica de l’Acció Comunitària com a mètode de treball, enfocament i mirada professional. Autoorganització ciutadana i autogestió com a eixos de les pràctiques. Una Acció Comunitària encarada a generar unes condicions materials de vida que permetin un desenvolupament personal i social suficient; que generin vincle i presa de consciència sobre les problemàtiques que afecten a les persones i les seves vies col·lectives de solució.
3. Implicacions en el contingut de les polítiques i les pràctiques. Cal que les polítiques públiques i les pràctiques socials (laborals, associatives, educatives,…) s’encarin a la no generació d’exclusió. Reflexionar i ser conscients dels efectes que tenen en termes d’exclusió social les decisions polítiques (en termes estratègics i operatius) que es generen de forma més o menys conscient.
4. Implicacions en les relacions de poder. Els tres elements anteriors comporten l’acceptació de modificacions en les relacions de poder. El treball transversal comporta cedir i compartir els propis espais de decisió. L’Acció Comunitària comporta cedir poder a la ciutadania, especialment aquella en situació de major vulnerabilitat. Modificar el contingut de les polítiques (sobretot de les relacions laborals) implica repensar la redistribució dels resultats de les polítiques, dels guanys i dels beneficis de la producció social de valor.

Partim de la base que unes ciutats més inclusives, seran també més segures. Però de què parlem qual parlem d’Inclusió Social?

Cal contemplar els tres eixos de la inclusió social (que són, en gran mesura, coincidents amb els de l’Acció Comunitària) a l’hora de pensar polítiques públiques que tinguin com a objectiu la lluita contra l’exclusió.

Cal generar espais de participació en la creació de valor social i una millora de les condicions materials de vida de les persones per poder accedir als bens i serveis que permetin el desenvolupament d’una vida digna (i no fem referència només al mercat, sinó a les polítiques públiques). Per això, cal que s’eliminin les barreres administratives que mantenen  molta gent en unes situacions de ciutadania incomplerta, que no els permet accedir a tots els drets de participació, producció ni als sistemes de redistribució. Al mateix temps, l’adscripció en xarxes relacionals són indispensables, tant des d’un punt de vista material (proveïdores de suport material i emocional), com des d’un punt de vista de la generació d’identitat, dinàmiques de solidaritat i cohesió social.

En aquest darrer punt, cal fer esment del fenomen de la segregació urbana (que té una derivada en la segregació escolar, per exemple), que genera l’aïllament de xarxes relacionals molt homogènies, estigmatització de certs col·lectius, desconeixement, pors i distanciament entre comunitats. La cohesió social i la identificació positiva amb projectes comuns és un element clau per superar les dinàmiques de tancament social. Generar ponts entre comunitats esdevé un element clau per diversos motius, però també per aquells més subjectius que tenen a veure amb percepcions sobre seguretat. El capital social “pont” esdevé un element fonamental per les polítiques de cohesió urbana.

Si acceptem que les ciutats més inclusives també són més segures, cal tenir en compte tots aquests elements alhora de planificar les polítiques públiques, també aquelles que estan en el camp de la seguretat i la convivència. És evident, doncs, que cal avançar cap a mirades complexes i transversals de la realitat que siguin capaces de generar canvis organitzatius per possibilitar la traducció d’aquesta definició complexa de les problemàtiques en un disseny complex de les respostes.

Però, sobretot, cal acceptar que avançar cap a ciutats més inclusives implica que les actuals relacions de poder han de canviar per poder socialitzar i distribuir més i millor els beneficis i impactes de l’acció política i econòmica.