Skip to main content

Arrel del suport que el Risell brinda als Ateneus Cooperatius de Ponent i del Baix Llobregat en el servei d’intercooperació, hem dissenyat una metodologia analítica per estudiar els ecosistemes cooperatius al territori i les relacions d’intercooperació. Aquesta metodologia cal que sigui complementada amb sessions de treball participades per les entitats que formin part.

L’ús de l’anàlisi de xarxes permet observar ecosistemes existents, ecosistemes existents però que no s’identifiquen com a tal, potencials creixements d’ecosistemes o potencials ecosistemes que poden reeixir amb suport i acompanyament dels Ateneus.

 

En aquest primer article compartim el marc teòric construït al voltant dels ecosistemes cooperatius i que ens ha servit per construir el nostre propi concepte d’ecosistema cooperatiu. En el següent article compartim la proposta analítica i metodològica.

Continguts:

1. Els Ecosistemes Cooperatius

2. Altres models d’Ecosistemes Cooperatius

2.1 El cas d’Itàlia

2.2 El cas de França

3. La intercooperació a Catalunya

 

Per Oscar Redondo, del Risell

 

Els Ecosistemes Cooperatius

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) defineix un ecosistema com el “sistema d’organització dels organismes de diverses espècies que interaccionen en el si d’un espai definit.” A partir d’aquesta definició es poden extreure diversos conceptes interessants per a  la present investigació. En primer lloc, es parla de “sistema d’organització”, per tant, s’observa l’existència d’un cert ordre, una coordinació entre organismes. En segon lloc, hi apareix el concepte “interacció”, sinònim de comunicació o interlocució entre dos o més éssers vius, en aquest cas, i lligat al tema d’estudi, es podria definir com a coordinació organitzada entre dues o més entitats de l’Economia Social i Solidària (ESS). Per últim, i no menys important, hi ha el concepte territorial, el qual estableix una zona geogràfica, delimitada per unes característiques similars concretes, dins la qual hi conviuen, de forma coordinada i organitzada, diferents tipus d’éssers vius, en aquest cas, cooperatives.

Com ja s’ha esmentat abans, la comparació entre la naturalesa i un model d’economia més sobirà, que generi millores a l’entorn, no és nova. Óscar Rando[1], ho defensa de la següent manera: “La naturalesa no es regula separant o desestructurant les seves parts, que és el que fem els humans, ja que el tot, sempre és més gran que la suma de les parts. Si volem avançar cap a models si no perfectes, útils per a la majoria d’éssers vius i del propi planeta, val la pena observar com funcionen les coses a la naturalesa.”  Els sistemes, doncs, han de ser analitzats en el seu conjunt i no només des de cadascuna de les parts que els comparteixen. Impulsar l’Economia Social i Solidària a partir de l’observació dels patrons naturals, és  adir, en les interaccions equilibrades que es donen naturalment dins d’una comunitat d’éssers vius que s’autogestionen entorn elements d’interdependència (Rando, 2017).

Ivan Miró[2], sense realitzar una comparació tant descriptiva amb la naturalesa, distingeix entre dues perspectives diferents a l’hora d’analitzar aquesta organització territorial d’intercooperació. En primer lloc, una visió crítica i alternativa del desenvolupament local, defensant un nou paradigma de desenvolupament local que posa de relleu les xarxes associatives i cooperatives locals, la participació social i la producció de béns i serveis de l’economia local. Aquesta visió, anomenada “enfortiment socioeconòmic local,” cerca la implicació del conjunt d’agents socioeconòmics del territori en els processos d’informació, consulta i decisió sobre el disseny, la implementació, el seguiment i l’avaluació dels projectes, una diversitat d’actors que intenta ser recollida per formes de concertació público-cooperativa-comunitària.

La segona perspectiva són les iniciatives de l’economia social i solidària del territori, les quals promouen una organització del treball diferent a la de les empreses mercantils, amb una jerarquia menys rígida i un predomini de la solidaritat, la justícia social i la redistribució de la riquesa. De fet, la llei espanyola d’economia social estableix que les entitats d’economia social, a més dels principals habituals (primacia de les persones per sobre del capital, gestió democràtica, entre altres…), han d’afavorir el compromís amb el desenvolupament local: igualtat d’oportunitats entre homes i dones, cohesió social, inserció de persones en risc d’exclusió social, generació d’ocupació estable i de qualitat, conciliació de la vida personal, familiar i laboral i la sostenibilitat, factors fonamentals en una estratègia socioeconòmica i territorial de caràcter transformador (Miró, 2017).

Tots dues perspectives tenen en comú una major sobirania territorial i una coordinació organitzada d’agents socioeconòmics dins d’un mateix límit social, cultural, geogràfic o administratiu. La col·laboració entre la comunitat, les entitats de l’Economia Social i Solidària i l’Administració Pública esdevé cabdal per transformar la realitat econòmica i social d’una àrea territorial concreta.

Els ecosistemes cooperatius, doncs, tenen com a objectiu reagrupar i associar les empreses d’Economia Social i Solidària en un mateix territori, ja sigui d’un sector productiu concret o de diferents sectors, per tal de posar en pràctica una estratègia compartida i continuada de mutualització de serveis, espais, infraestructures i coneixements; per tal d’intercooperar en el desenvolupament de projectes territorials estratègics i socioeconòmics comuns, que fomentin una democratització de l’economia local i promoguin la seva transició ecosocial. És aquest últim concepte el que posa el prefix eco davant els sistemes cooperatius.

No es tracta de clústers de producció, basats en economies unifuncionals, sinó d’un conjunt d’agents empresarials que tenen en compte l’impacte medi ambiental i diversifiquen l’economia del territori. Els clústers productius es centren en la cerca de fons i avantatges competitives dels agrupaments sectorials d’empreses, situats en determinats territoris. A diferència de les economies d’enclavament, les activitats per potenciar en un territori han de vincular-se al conjunt dels actors socioeconòmics i sociopolítics locals, promoure que la cadena de valor sigui articulada pel conjunt de l’economia local i que els efectes positius de l’activitat romanguin al territori. A diferència del clúster, l’enfortiment socioeconòmic local no ha d’entendre la comunitat local i el territori com un recurs productiu, sinó com un subjecte actiu de desenvolupament que vol desplegar les seves capacitats econòmiques, socials, culturals i institucionals. (Miró, 2017). 

Es tracta, doncs, de generar estructures socioeconòmiques cooperatives que facin front a la crisi global ecològica (energètica, climàtica, alimentària, de biodiversitat, etc…) i social, per avançar cap a models econòmics socialment i ecològicament justos. De fet, la pròpia naturalesa societària, econòmica i jurídica de les iniciatives de l’Economia Social i Solidària ja les situa en un primer pla pel que fa a les economies de proximitat i la localització productiva.

Tanmateix, es fa necessari destacar que no totes les cooperatives tenen les mateixes característiques i valors amb l’entorn. Si bé és cert que hi ha uns fonaments jurídics que regulen unes condicions de treball i una justícia social que ajuda a posar les persones al centre, són moltes les societats cooperatives que es desvien cap a l’empresa mercantil, adoptant uns valors que cada vegada es troben més allunyats de l’economia solidària.

En aquest sentit, per a poder treballar sobre el territori de Ponent de Catalunya, és necessari analitzar com funcionen els ecosistemes cooperatius a d’altres territoris propers, tant dins del Principat com fora.

Alguns exemples d’èxit es troben a països com França, Itàlia i alguns Estats d’Amèrica Llatina.

Altres models d’ecosistemes cooperatius

En l’esmentat article d’Ivan Miró s’analitzen els casos d’Itàlia i França. Ens en fem ressò aquí i en destaquem aspectes concrets, ja que formen part de la base conceptual que ha de permetre construir el nostre model analític.

El cas d’Itàlia

A Itàlia existeixen els “consorcis cooperatius”, un model de cooperació pensat per evitar la fusió de petites empreses en grans organitzacions mercantils. El primer consorci de cooperatives socials va néixer a Brescia l’any 1983. Era el Consorzio Gino Matterelli, un dels principals impulsors del moviment cooperatiu al país mediterrani (Ferrone, 2005). L’abril del 2000 ja contava amb l’adhesió de 50 consorcis territorials que, a  la vegada, contaven amb l’afiliació de 800 cooperatives socials.

Els elements que van caracteritzar el Consorzio Gino Matterelli i els consorcis nascuts posteriorment són:

  • Territorialitat
  • Interseccionalitat
  • Promoció innovadora

L’opció de constituir consorcis a nivell provincial, o que incloguin les cooperatives que operen en una àrea geogràfica concreta, respon a l’objectiu de garantir una resposta a les necessitats de la comunitat local a partir d’una major integració.

Pel que fa a la tipologia de cooperació, segons Grandori[3], investigador italià especialitzat en l’Economia Social i Solidària, distingeix dos tipus d’aliances interempresarial: 1) les de complementarietat, caracteritzades per que cada cooperativa s’especialitza en una tasca concreta, per tant, es produeix una relació de complementarietat; i 2) les de col·laboració, caracteritzades pel desenvolupament de funcions semblants i la posada en comú dels resultats obtinguts, amb l’objectiu de millorar el rendiment a nivell col·lectiu, evitant les dinàmiques competitives a les quals la major part d’empreses s’hi veuen abocades.

Segons Maiello[4], a Itàlia s’ha desenvolupat un sistema empresarial integrat, caracteritzat per una articulació sobre tres nivells. El primer està format per les cooperatives de base, les quals tenen tendència a especialitzar-se en una necessitat determinada o en una activitat productiva específica, i a mantenir circumscrit el seu àmbit d’acció, connectant-se de manera orgànica i estable a una comunitat local concreta.

En canvi, les funcions que recolzen el desenvolupament estratègic són administrades pels consorcis de segon nivell,  que s’encarreguen del màrqueting, del suport administratiu, de la formació i el desenvolupament dels recursos humans, de la consultoria i del recolzament organitzatiu i directius als socis i a les noves cooperatives en fase d’implementació. Dos avantatges d’especial importància ofertes pels consorcis es trobes representades per les formes de consolidació i transferència del know-how generat per les cooperatives i per l’oportunitat d’optimitzar, a favor del sistema en el seu conjunt.

El tercer nivell, representat pel consorci nacional, gestiona funcions estratègiques a llarg termini, com les activitats d’investigació, la formació dels directius i formadors dels consorcis locals, d’assistència i desenvolupament, i a més, quan és possible, assumeix el paper de contractista general per a les operacions d’àmbit nacional. 

Seguint l’anàlisi de Grandori, es poden observar diversos mecanismes de coordinació existents al país italià: 1) les xarxes socials, amb llaços informals o coordinació basada en la comunicació directa; 2) les xarxes burocràtiques, amb vincles contractuals formals de caràcter econòmic, de drets recíprocs, distribució de tasques i responsabilitats, així com també drets de recompensa; i 3)  les xarxes propietàries; formades a partir de vincles formals i eines de coordinació basades en drets de participació en els beneficis i drets de propietats.

Altres classificacions referents al país italià distribueixen els consorcis cooperatius segons la simetria, les relacions de caràcter econòmic, les relacions formals entre empreses i el sistema de govern. En aquest sentit, quan no existeix un mètode de governança formal, es poden generar jerarquies entre cooperatives, sobretot a l’hora de prendre decisions que afecten el conjunt del col·lectiu.

Un exemple d’èxit en aquest país és l’anomenat Consorci Ícaro. Una agrupació de cooperatives que té com a principal objectiu l’estudi i la investigació en la millora de la integració de persones vulnerables socioeconòmicament. Des del consorci s’ofereixen activitats de formació sobre el funcionament de les cooperatives i en l’àmbit de recursos humans. L’objectiu és del fomentar el creixement i desenvolupament dels membres del sistema cooperatiu.

A diferència d’altres estructures europees de segon grau, els consorcis cooperatius italians destaquen per la petita dimensió de les cooperatives associades, pel seu arrelament territorial i l’acció comunitària realitzada, sobretot pels consorcis de cooperatives socials. Així, els consorcis territorials de cooperatives han esdevingut una referència imprescindible per a les polítiques socials i laborals dels territoris, esdevenint agents de desenvolupament local des de baix. Impulsen una transformació basada en l’emancipació socioeconòmica; fomenten la participació associativa i ciutadana; recullen, connecten i amplien els potencials dels recursos materials i immaterials existents en una comunitat; es fan càrrec de béns comuns, culturals, naturals o socials, i concreten noves modalitats de relació amb el sector públic, on l’intercanvi no es concentra únicament en la transferència financera sinó que produeix conjuntament nous recursos, béns i instruments territorials (Miró, 2017).

En aquest cas, es tracta d’una coordinació regulada per uns Estatuts interns, que estableixen les característiques a complir per part de les cooperatives que s’hi vulguin unir. Mantenen un reglament intern rígid en relació a; l’elecció dels administradors, la modificació dels estatuts, la transparència, els criteris d’admissió, el reglament comercial, les relacions de consorci, les vies de comunicació internes i el compliment de la normativa.

 

El cas de França

A França han proliferat molt durant els últims anys els Pols Territorials de Cooperació Econòmica (PTCE), els quals van passar de ser una proposta de mobilització d’iniciatives emergents als territoris, a esdevenir una convocatòria de projectes governamentals l’any 2013, renovada l’abril de 2015 i transformada en article de la Llei relativa a l’Economia Social i Solidària (ESS).

Per aquest apartat, es tindran en compte els resultats obtinguts de la investigació realitzada per part de Laurent Fraisse i Patrick Gianfaldoni[5]

La major part de Pols Territorials estan formats per una forquilla d’entre 15 i 20 cooperatives, la majoria amb el suport econòmic de les Administracions Locals. És interessant destacar que, en molts casos, empreses no vinculades a l’Economia Social i Solidàra (ESS) i alguns centres d’investigació, es troben en un segon cercle de cooperació en molts PCTE.

Al llarg del territori francès, uns 150 PCTE articulen sectors d’activitat econòmica diversos, però destaquen les “ecoactivitats” (paisatge, bioconstrucció, reciclatge i economia circular, energies renovables, agricultura agroecològica, circuits curts d’aliments), els serveis personals (llars d’infants, animació, botigues socials, acollida de migrants, habitatges tutelats) i les vinculades a la cultura i la creació. Un PTCE, tanmateix, no es defineix per l’activitat d’una sola estructura, sinó pels encreuaments d’interessos i projectes comuns que responen a les necessitats territorials, econòmiques i organitzatives, socials i mediambientals. A partir de la intercooperació entre els membres i la mutualització de serveis construeixen “una estratègia de desenvolupament econòmic territorial”.

Les principals àrees d’activitat dels sistemes de cooperació francesos són molt semblants als existents dins els Països Catalans; producció cultural, activitats ecològiques i de reciclatge, restauració, comerç just, habitatge, construcció i activitats creatives i digitalització.

Més enllà de la cooperació interpersonal, s’han pogut observar tres nivells de cooperació diferents al territori francès:

  • Intercooperació de primer nivell: posada en comú de recursos, habilitats i funcions de recolzament. La investigació mostra la importància de vincular intercanvis formals i fonts informals d’informació, coneixements i habilitats. Així com també la gestió d’espais compartits.
  • Intercooperació de segon nivell: cooperació econòmica en projectes conjunts. La cooperació bilateral i les participacions creuades entre les organitzacions membres d’un Pol Territorial és difícil de valorar a causa d’una manca d’indicadors de seguiment general, però moltes organitzacions duen a terme aquest tipus de col·laboracions amb freqüència.
  • Intercooperació estratègica: investigar opcions de futur, previsions d’innovació i compartir una mateixa visió estratègica del desenvolupament territorials en un mateix sector o Pol Territorial.

Pel que fa a la governança del Pols, s’observen dues configuracions de presa de decisions; la primera consta d’una Junta Directiva formada per membres escollits democràticament, mentre que la segona consta d’una governança amb responsabilitats delegades a una organització fundadora, amb un Comité de Direcció obert a d’altres socis.

En relació al manteniment econòmic dels ecosistemes cooperatius, hi ha diversos recursos que ajuden a millorar la seva productivitat: els recursos públics, majoritaris en el cas francès; la mobilització de recursos interns variables, facturació de serveis compartits, participació i inversió; la venta de productes i serveis comuns; la venta de productes i serveis compartits; i les aportacions no dineràries, com el temps no remunerat i la dotació de personal parcial.

La intercooperació a Catalunya

Al Principat, el desenvolupament de l’Economia Social i Solidària durant els últims anys ha estat molt elevat. El nombre de cooperatives s’ha incrementat, creant noves formes d’intercooperació que abans no existien al territori.

Tot i no tenir cap llei que fomenti aquest tipus de relacions, el cooperativisme català ha sabut créixer i generar nous espais de sobirania després de la crisi financera del 2008.

Per una banda, s’han creat els Ateneus Cooperatius, per impuls de la Genetalitat de Catalunya. Un servei públic en el marc del Programa d’Economia Social, format per organitzacions públiques i privades amb una gran expertesa en l’àmbit de l’economia social i cooperativa.

Formen una xarxa de 14 Ateneus Cooperatius, distribuïts per tot el territori i actuen com a antenes i altaveus de l’economia social amb l’objectiu d’identificar  les necessitats i les oportunitats de l’economia social i cooperativa. Treballen  per dinamitzar, multiplicar i estimular les iniciatives i les potencialitats de l’economia social i cooperativa per crear riquesa al territori i ocupació estable i de qualitat.

Els Ateneus Cooperatius han esdevingut un espai de trobada i reflexió col·lectiva, un lloc de referència al territori, un foment per a la creació de noves empreses de l’economia social.

A Catalunya, la teoria i la pràctica dels ecosistemes cooperatius locals s’esbossa des d’iniciatives com l’Impuls Cooperatiu de Sants o el Grup Cooperatiu Plegats, al Prat de Llobregat. La primera experiència articula de forma associativa una quinzena de cooperatives i altres iniciatives de l’economia comunitària local, en sectors com la cultura, l’aprenentatge d’idiomes, l’educació, la comunicació, l’arquitectura, l’habitatge, el consum agroecològic, la fusteria, l’enginyeria o la restauració, i ha participat en el naixement d’un dispositiu de reproducció ecosistèmic com Coòpolis, ateneu cooperatiu de Barcelona, que fomenta la creació de cooperatives arreu dels barris de la ciutat. Pel que fa a Plegats, el grup cooperatiu pratenc articula “un ecosistema holístic d’economia solidària”, orientat a promoure respostes socioeconòmiques autoorganitzades per la comunitat local, amb instruments de reproducció ecosistèmica com el Labesoc i institucions reguladores de l’ecosistema com la Fundació Esperanzah, espai de participació social i gestor de les infraestructures del comú, entre d’altres funcions.

L’ecosistema del Prat de Llobregat va néixer gràcies a la fundació de Labesoc, una cooperativa formada amb els següents objectius: crear empreses que puguin proveir de serveis i productes locals a l’Ajuntament del Prat, a les seves empreses i als seus ciutadans i ciutadanes; atraure empreses ja existents, que puguin proveir de serveis i productes al conjunt de la ciutadania, crear llocs de treball de proximitat i dignes i desenvolupar un mercat local amb oferta i demanda de serveis i productes.

A dia d’avui, des del laboratori i l’ecosistema, s’està treballant en projectes de gestió ciutadana, intentant reapropiar-se d’elements de gestió pública dins un model solidari amb un clar compromís per avançar cap el comú. Estan formats, entre d’altes, per Eticom, Asol, Som Gestió, Parc de les Olors, Illa de Serveis, Gats, Sustaini abour i OLTE, amb el Labesoc com a laboratori.

Per altra banda, a la capital catalana també existeix un gran ecosistema cooperatiu que es troba estrictament relacionat amb l’Ateneu Cooperatiu anomenat Coòpolis. Situat al complex veïnal de Can Batlló, Coòpolis promou un ecosistema d’activitat socioeconòmica i formativa, de generació d’ocupació i d’impacte social. Un laboratori per la intercooperació i l’enfortiment econòmic local. Una eina per construir ciutats cooperatives: els nous territoris de la cooperació econòmica, social i solidària. L’Ateneu està conformat per gairebé la totalitat d’entitats d’Economia Social i Solidària.

En aquest sentit, l’estructura dels ecosistemes cooperatius al principat es caracteritza per ser difusa i sense un tipus d’organització específica definida per una llei, ni tampoc uns principis o criteris compartits pels agents de l’ESS. No obstant, durant els últims anys s’han anat generat nous consensos dins l’ESS entorn la intercooperació, desenvolupant estructures socials com les del Prat de Llobregat o Barcelona, amb una estructura base semblant.

El què sí que tenen  tots els ecosistemes cooperatius és un laboratori, que exerceix d’incubadora i coordinadora de tota l’estructura. Realitza tasques d’investigació i traça les línies de treball i estratègiques a seguir en el futur, amb el principal objectiu de créixer com a pol cooperatiu i generar nous llocs de treball en l’entorn més proper.

Tot i això, cal tenir en compte que no existeix una relació causal entre un nombre determinat d’entitats d’economia social i solidària, i una major sobirania local. A l’economia social i solidària, doncs, li cal una estratègia territorial específica, que promogui una nova institucionalitat socioeconòmica, democràtica i local apropiada per a les persones que habiten el territori, on articular una voluntat transformadora explícita.

 

[1] Rando, Óscar. (2017). Ecosistemes holístics locals per a l’economia solidària. Esmolem les Eines. Debats de l’Economia Solidària per a la transformació social. Materials de l’Escola de l’Economia Solidària a Catalunya.

[2] Miró, Ivan. (2018). Què són i què poden ser els ecosistemes cooperatius locals?. Revista Nexe.

[3] Grandori A. (1995). La organización de las actividades económicas. Bolonia, Il Mulino.

[4] Maiello, Marco. (2001). La cooperació social en Italia en el movimiento cooperativo y en el sector no lucrativo. Centre International de Recherches et d’Information sur l’Economie Publique, Sociale et Coopérative.

[5] Fraisse i Gianfaldoni. (2015). Restitution des recherches. Séminaire PTCE

Skip to content