Quatre metàfores per parlar d’exclusió social

Quan es parla d’exclusió social sovint cal recórrer a metàfores per tal d’explicar un fenomen complex que, a més, està trufat de paraulotes com multidimensional, processual, relacional, multifactorial, intersecció, moments de ruptura, trajectòries de vida,… Aquests termes ens serveixen als que ens dediquem a aquest àmbit a explicar moltes coses amb una sola paraula. Si entenem a què ens referim, condensen molta informació. Ara bé, si aquestes paraules tant estranyes no les havies sentit mai, potser caldrà explicar massa coses i perdem més temps explicant el terme que no pas el fenomen de l’exclusió social.

Per això a vegades ens servim de metàfores per explicar aquest fenomen i els seus atributs i característiques (que són aquestes paraulotes). Tot seguit proposem algunes metàfores que han de permetre explicar millor aquest fenomen complex.

 

 

 

 

 

1. La metàfora del tren

Sovint es fa servir la metàfora del tren per significar l’estratificació social i els efectes de desclassament i segregació. En els primers vagons hi va gent que pot seguir el ritme de la locomotora, ben asseguts en vagons luxosos. En els vagons del mig, hi van persones benestants amb un salari fix i al vagó de la cua hi van les persones més vulnerables. El vagó del final es va omplint de gent cada vegada més, que van drets i o tenen accés al bar, perquè la locomotora va molt de pressa i no espera ningú. Alguns dels que van als vagons del mig, cauen al darrer vagó, i persones del darrer vagó cauen del tren i el perden, fent molt difícil el tornar a pujar-hi.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

2. La metàfora del domino

Aquesta metàfora serveix per il·lustrar de forma concreta tres qualitats de l’exclusió: la processual, la relacional i multidimensional. Si ens imaginem unes peces de domino posades en fila, en què quan en fem caure una, cau la resta. Cada una d’aquestes fitxes és un factor d’exclusió i les peces que hi ha a continuació són d’altres factors, d’altes àmbits o no, que hi estan relacionats. Les files poden ser diverses i començar cada una per un factor d’exclusió, quan cau la primera, cauen les altres i també poden estar formant un arbre si una fitxa impacta sobre dues. Posem un exemple, simplificant: atur > baixada dels ingressos > desnonament > sensellarisme > malaltia mental. O encara un altre: néixer en família en situació d’exclusió > fracàs escolar > precarietat laboral > viure en una ciutat amb lloguers molt elevats > impossibilitat de subsistència > migració o bé > dependència d’ajudes socials. Un altre exemple: migració > manca de drets de ciutadania (situació irregular) > manca d’homologació de titulació > impossibilitat d’inserció > economia submergida > persecució policial > internament en CIE. Això només són exemples per posar de relleu com les problemàtiques socials en un àmbit poden desencadenar problemàtiques en d’altres, com les situacions sempre són fruit d’un procés,  i com si posem l’accent en les polítiques que evitin l’entrada en els processos, podem evitar que vagin caient peces de domino. Les polítiques socials posarien el fre en aquesta caiguda de peces del domino. O evitarien que caigués la primera peça, encara millor.

 

3. La metàfora dels pilars

La metàfora dels pilars ens serveis per explicar la multidimensionalitat de l’exclusió social, ja que no és només una qüestió econòmica. També ens permet entendre que l’exclusió pot ser un estat, un risc o un procés. I ens serveix per entendre com actuen els eixos de desigualtat i les interseccions. La imatge de capçalera de l’article vol mostrar aquesta idea. 

Aquesta metàfora va donar origen al títol de la recerca per la diagnosi del Pla d’Inclusió de Vilanova i la Geltrú “Quan els pilars s’ensorren”.

La idea és un edifici sostingut per diversos pilars. Aquest edifici som cadascun de nosaltres, i els pilars els factors que ens mantenen en una situació d’inclusió (ocupació, formació, accés a una renda, disposar d’habitatge, de salut, de relacions familiars i social i disposar de plens drets de ciutadania). Si s’ensorra un pilar, segurament l’edifici no caigui: és el cas de les persones sense formació que tenien accés a una renda –una feina- per la bombolla de la construcció. Però si en cau un altre, la situació comença a ser problemàtica, hi ha risc d’esfondrament. Estem en una situació de risc d’exclusió. Aquestes persones sense formació que tenien feina durant la bombolla, quan la perden, la manca de formació emergeix com un problema afegit que abans no es contemplava. Si cau encara un altre pilar (perdre l’habitatge per no poder pagar un deute, p.ex.), l’edifici s’esfondra i caiem en situacions d’exclusió social. Si abans estàvem en risc, ara estem en situació de.

L’exclusió social entesa com a procés la podem explicar a partir de què fa que els pilars s’ensorrin. Són ventades fortes, pluges i pedregades que impacten sobre els pilars. Són embats de forces externes que impacten contra els pilars, forces sobre les que no tenim control a nivell individual. També cal veure per què uns pilars aguanten més que d’altres, aquí hi entren diversos factors, però allò que anomenem eixos de desigualtat –edat, gènere, procedència/ètnia- ens pot servir per saber per què cauen uns pilars i no uns altres: un huracà contra els pilars d’una dona gran i nouvinguda pot fer-los caure, però si aquest huracà xoca contra els pilars d’un home autòcton d’entre 30 i 40 anys, segurament només els farà tremolar. I sí, els diners poden pagar encofrats que reforcin els pilars.

 

 

4. La metàfora del camí de carro

Per entendre les trajectòries de vida i els moments de ruptura podem emprar la metàfora del camí de carro i el cotxe que hi circula. De cotxes, com de persones, n’hi ha de diferents tipus: petits, vells, nous, forts, fluixos, furgonetes, 4×4,… N’hi ha que estan més preparats que d’altres per enfrontar els reptes que planteja la nostra societat capitalista actual. La nostra trajectòria de vida és el camí de carro i cada un de nosaltres és el cotxe, amb les nostres característiques, els nostres més i els nostres menys. Anem transitant pel camí/vida i hem d’afrontar tots els seus moments de ruptura, tots els sotracs, entrebancs i obstacles del camí de carro (repetir un curs, un divorci una situació d’atur, una malaltia, un accident,…). Uns cotxes es començaran a trencar amb el sotrac més petit, mentre que d’altres que porten 4×4 sortiran dels obstacles sense problemes. Els obstacles són els mateixos per tothom – algun són un bony, d’altres un toll llarg i fons i també hi ha arbres caiguts al mig del camí- però alguns els passaran millor que d’altres. Uns arribaran sencers i a d’altres el cotxes se’ls pot trencar fins el punt de no poder continuar. En funció dels nostres recursos personals i de la nostra posició en els eixos de desigualtat (edat, gènere, procedència/ètnia) una mateixa ruptura ens afectarà d’una o altra forma. D’aquests a qui se’ls trenca el cotxe, també n’hi ha que poden rebre ajuda de familiars i amics per empènyer quan faci falta, d’altres troben recursos i habilitats per solucionar els problemes que surten al cotxe –unes brides aquí i unes brides allà-, alguns tenen la sort de trobar un equip tècnic que els permet parar a boxes i d’altres avancen com poden i arriben a peu al final del camí. Ja sabem que els cotxes més bons són els que costen més diners.

El que alguns anomenen la democratització del risc o la societat líquida no és res més que camins en pitjor estat. Abans, en el model d’estat del benestar, els camins eren relativament bons per tothom, amb parades esperades i pocs obstacles, sempre un després de l’altre.

Segur que es poden trobar més metàfores per explicar l’exclusió social i els seus atributs i característiques, però aquestes són prou inspiradores i permeten explicar diversos aspectes d’aquest fenomen. Si la podem explicar i entendre bé, millor hi  podrem fer front.