Paisatges de retenció d’aigua

Els paisatges mediterranis han estat històricament modelats per conviure amb la intermitència de disponibilitat d’aigua. Feixes, marges de pedra seca, canals i hortes no només permetien produir aliments, sinó que complien una funció clau: retenir l’aigua al territori.

Avui, però, aquest equilibri s’ha trencat. En les darreres dècades s’han combinat diversos factors que expliquen la pèrdua de capacitat de retenció hídrica:

• Episodis de sequera cada cop més llargs i recurrents,
• Pluges intenses i concentrades després de períodes secs
• Abandonament de l’activitat agrícola i degradació de les estructures tradicionals
• Expansió del bosc i del matollar sense una gestió hidrològica associada

Quan plou, l’aigua no es reté, sinó que circula ràpidament vessant avall, augmentant l’escorrentia, l’erosió i els cabals punta, mentre que fonts, rieres i aqüífers no es recuperen.

Què són els paisatges de retenció d’aigua?

Els paisatges de retenció d’aigua són una estratègia de restauració funcional del territori que té com a objectiu alentir, repartir i infiltrar l’aigua de pluja. No es tracta de grans infraestructures hidràuliques, sinó d’un conjunt de mesures distribuïdes que treballen amb la topografia, el sòl i la vegetació.

Retenir l’aigua des de l’origen és més eficient que gestionar-la quan ja s’ha concentrat

Els paisatges de retenció no són elements aïllats, sinó sistemes vius, formats per feixes, comunitats de ribera, basses d’infiltració, petites preses, rases drenants o cunetes verdes. Totes aquestes actuacions, quan es combinen de manera coherent, permeten recuperar una hidrologia més lenta, estable i resilient.

Una eina clau per adaptar-nos al canvi climàtic

La implantació de paisatges de retenció d’aigua té un potencial que va molt més enllà de la gestió hídrica:

• Recàrrega d’aqüífers i recuperació de fonts,
• Reducció de l’erosió i de la pèrdua de sòl fèrtil
• Laminació de cabals en episodis de pluja intensa
• Millorar la biodiversitat i els hàbitats de ribera.
• Reforçar el mosaic agroforestal
• Adaptar el territori als escenaris futurs de sequera.

Aquest enfocament s’alinea amb les solucions basades en la natura (SBN), prioritzant materials locals, tècniques tradicionals reinterpretades i processos ecològics, en lloc de solucions rígides i costoses de mantenir.

El cas de Copons

Al municipi de Copons, a la comarca de l’Anoia, aquesta problemàtica es fa especialment visible. Malgrat disposar d’una xarxa històrica de fonts, torrents i feixes, moltes fonts han quedat eixutes o amb cabals molt irregulars.

L’estudi desenvolupat per El Risell ha permès analitzar en detall:

• La topografia i les subconques hidrològiques
• La geologia dominant
• L’evolució dels usos del sòl i la pèrdua de feixes agrícoles
• La resposta hidrològica del territori en episodis de pluja.

A partir de la diagnosi, s’ha definit una estratègia de paisatges de retenció d’aigua adaptada a cada subconca, prioritzant aquells àmbits on la intervenció és més eficient i viable.

Les propostes inclouen:

• La recuperació de feixes i marges de pedra seca per retenir l’aigua als vessants.
• La restauració de comunitats de ribera per reduir l’energia de l’aigua als torrents.
• La creació de basses d’infiltració en punts estratègics.

L’objectiu final és reactivar el cicle hidrològic del territori, facilitar la recàrrega subterrània i crear les condicions perquè, amb el temps, les fonts naturals de Copons puguin recuperar-se.

En un context de canvi climàtic, gestionar l’aigua no és una opció, sinó una necessitat. Copons n’és un exemple clar: actuar sobre el paisatge és una de les eines més potents per construir territoris més resilients, habitables i connectats amb els seus processos naturals.