Política d’habitatge “Carme Trilla, què en penses?”

Quan ens trobàvem ideant el reportatge “Empoderament energètic”, vam veure clarament que necessitàvem alguna persona experta i amb una llarga trajectòria en el que podríem dir “política d’habitatge”. Amb aquesta definició hi va un vincle directe a la Carme Trilla, actual presidenta de la Fundació Habitat3 i de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona i ex-directora general d’Habitatge de la Generalitat.

 

Quan ens trobàvem ideant el reportatge “Empoderament energètic“, vam veure clarament que necessitàvem alguna persona experta i amb una llarga trajectòria en el que podríem dir “política d’habitatge”. Amb aquesta definició hi va un vincle directe a la Carme Trilla, actual presidenta de la Fundació Habitat3 i de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona i ex-directora general d’Habitatge de la Generalitat.

Així que no ens ho vam pensar dos cops i vam explicar-li el projecte del reportatge i ràpidament ens va mostrar el seu interès per participar-hi, així que ja teníem dia i hora per fer l’entrevista. Tenint la Carme uns minuts per nosaltres, vam aprofitar per parlar de molts temes a part dels específics que surten al Reportatge.

I avui us volem compartir la conversa tant interessant que vam tenir amb ella.

 

Habitatge : dret a garantir o bé de consum?

El principal problema de l’habitatge és que és les dues coses, és el dret fonamental i és el lloc on les persones han de viure i per tant aquesta és la destinació o la missió d’un habitatge. Però alhora és, també, un bé de consum, ho ha sigut a la nostre societat i ho és en els països occidentals. És un bé de consum sobretot quan és un habitatge de compra, i precisament d’això pateix la criatura, de tenir aquesta doble exigència.

Sí només fos un dret i una necessitat bàsica, no tindríem molts dels problemes que tenim perquè es buscaria l’habitatge com la prestació d’un servei d’allotjament, que és potser la idea del lloguer. Però en la mesura que això té uns costos d’inversió de producció fa que aquest bé l’hagi de proveir algú i aquest algú pot ser públic o pot ser privat.

Vivim en un país on la provisió fonamentalment és privada, llavors és quan l’habitatge s’entén com a bé econòmic, que, a més a més, té la particularitat respecte a altres béns econòmics que tendeix a revaloritzar-se. Altres béns econòmics com un vehicle la gent se’l compra però sap que es desvaloritza automàticament. Amb l’habitatge passa el contrari llevat de conjuntures en que hi ha una certa baixa de preu (períodes de crisi). A llarg termini la revalorització fa que l’habitatge sigui un bé amb un valor més enllà de l’allotjament, fet que dificulta garantir el dret a l’habitatge o de com conviu aquest dret amb el dret a la propietat, amb el sistema econòmic on estem.

Des del teu punt de vista, quan parlem “d’habitatge digne”, a quins paràmetres ens referim? Què ha de complir un habitatge per poder-hi viure de forma confortable?

 A la llei del dret a l’habitatge sempre cal afegir “dret a l’habitatge digne”. Amb la paraula digne recollim tres grans aspectes:

1.       Habitabilitat: Basant-nos amb els decrets d’habitabilitat, els quals sovint són de mínims però això seria un altre debat.

2.       Accessibilitat: A l’edifici i a l’interior de l’habitatge.

3.       Eficiència energètica: Un habitatge que no compleixi amb uns mínims d’eficiència energètica va lligat a uns consums i costos inherents que desborden la capacitat econòmica de les llars.

I afegiria un 4 component per un habitatge digne que seria l’accessibilitat econòmica. És a dir, l‘assequibilitat econòmica, que el cost sigui un cost suportable per la família, o sigui que tindríem 4 vessants per considerar un habitatge digne per una família o una persona.

[elRisell] Si analitzem el parc d’habitatges que tenim a dia d’avui, veiem que ens trobem davant d’un gran parc d’habitatges molt antic. En alguns casos en mal estat i en la majoria construïts abans de la primera normativa que contemplava un mínim d’aïllament tèrmic. Aquest aspecte ens juga en contra a l’hora de poder mantenir la llar en una temperatura de confort i, a nivell global, va en detriment de la preservació del medi ambient.

Creus que la solució seria la rehabilitació energètica d’aquests edificis?

Tenim un parc susceptible de molta millora per tots els temes que hem comentat abans (habitabilitat, accessibilitat i eficiència energètica). La problemàtica s’aborda amb polítiques de rehabilitació. Ja fa temps que s’estan aplicant aquestes polítiques però no ens hem de cansar de promoure-les amb l’objectiu principal de complir els quatre vectors que comentàvem per obtenir un habitatge digne.

I l’altre tema més recent és la focalització de la rehabilitació en aquells punts de la ciutat on la rehabilitació no entra. S’està veient que s’ha de realitzar un foment de la rehabilitació no només focalitzat per objectius, si no també cal anar a buscar allà on fa falta i aquella demanda no sorgeix. Una via per anar per aquí és la ITE,ja que, un dels seus objectius és fer aflorar els problemes i les necessitats de rehabilitació de tal manera que l’administració pugui determinar barris i zones amb necessitats de rehabilitació que no les poden afrontar.

[elRisell] A l’hora de conduir un cotxe ens obliguen a treure’ns al carnet, o al comprar un cotxe tens una explicació de totes les seves opcions. Però a l’hora de llogar o comprar un habitatge ens donen unes claus, sovint sense cap traspàs. Potser caldria establir un acompanyament amb un manual d’ús i d’aquesta manera sabríem com utilitzar el nostre habitatge de forma eficient.

Totalment d’acord, és una reflexió que ve de molt lluny. Abans, en la compra de l’habitatge no només és que no hi hagués manual d’ús, és que no tenies ni idea dels acabats ni de res. És a dir, la despesa més important que fas a la vida és la que tenia menys garantia de res. Amb això s’ha anat avançant, amb la normativa actual, amb els controls de qualitat i la informació a l’usuari ha anat creixent molt a base de la forta exigència de l’usuari final.

L‘usuari, potser no ho sap prou, però té molts més drets d’informació dels que tenia abans, però no en el terreny de l’ús dels recursos que té dins de l’habitatge, en aquesta línia hi ha una feina a fer enorme.

Hem parlat de les persones usuàries dels habitatges i de la necessitat de polítiques d’habitatge però un altre agent important és el sector de la construcció. Creus que des del sector de la construcció es treballa pensant en l’usuari final?

El sector de la construcció ha sigut sempre bastant assilvestrat. Sempre hi ha el debat de “si volem que els habitatges siguin més barats no ens carregueu de normatives perquè cada normativa els encareix”, aquest és un debat que sempre es te en el sector. Jo particularment discrepo, evidentment hi ha uns costos de construcció associats a les normatives, com pot ser un augment de l’aïllament tèrmic, per exemple, tot això és més car. Però el preu de la construcció i el preu de l’habitatge són dos coses que tenen una certa relació però no total. El preu de l’habitatge de vegades es marca, no pels costos de la construcció sinó per les expectatives de mercat i per tant aquí hi ha un marge en què l’augment del cost no es tradueix al preu de l’habitatge. Cal trobar l’equilibri entre els costos i les exigències.

[elRisell] Per concloure, ens atrevim a fer una foto de la situació habitacional actual: Per una banda ens trobem davant d’una emergència habitacional punyent a la que cal donar-hi resposta i cal afrontar, però alhora creiem que no podem oblidar la necessitat de cultivar i exercir polítiques preventives: per tal d’evitar futures situacions d’emergència, per disminuir l’acció directa que tenim en el canvi climàtic i també per deixar d’enriquir les elèctriques .

Exacte, el problema que tenim a dia d’avui és molt complexa. Conviuen dos tipus de problemes, dues realitats. Una és l’emergència habitacional i l’altra, que la crisi ha tapat, són els problemes més estructurals. Podríem fer la comparativa entre el que coneixem com a urgències mèdiques i el que seria salut pública.

El denominador comú és el preu de l’habitatge. El problema que tenim és aconseguir que l’habitatge sigui assequible per la població que no hi pot accedir, aquestes 50.000-60.000 persones que estan apuntades al registre de sol·licitants d’habitatge de la ciutat de Barcelona. És molta gent, les quals no estan enteses com a emergència, ja que són joves que no s’han emancipat, són també persones grans que en el seu habitatge no estan en condicions d’habitabilitat… Tota aquesta població necessita un habitatge que pugui pagar en funció dels seus ingressos. Si a aquesta situació li afegim les persones que han perdut l’habitatge i que estan vivint en pensions, reallotjats etc. i per tant aquests tampoc poden pagar l’habitatge; tenim un problema estès a molta població.

El repte fonamental és un repte de preu. Això té dues vessants, la del lloguer i la de la compra, però les dues topen amb el mateix problema. Necessitem una gran implicació del sector públic. Proveir habitatge des del sector públic, això està molt condicionat pel sol i a pactes, pactes amb els privats per limitació dels preus de venda i lloguer.

Hem de ser conscients que hem fallat, no hem aprofitat els habitatges buits dels bancs, aquesta era una oportunitat històrica d’haver forçat que aquests habitatges es destinessin a ser habitatges de lloguer social de forma estable.

[elRisell] Moltes gràcies Carme per aquesta conversa tan interessant. El que si que podem assegurar és que des del Risell seguirem treballant per aconseguir garantir el Dret a l’habitatge i poder-ho fer en habitatges DIGNES.