Skip to main content

El passat mes de maig ens van convidar als esmorzars d’Acció 21 que tenen lloc al Grup Ecos. Ens van convidar a la sessió que tractava del Consum Col·laboratiu, perquè fa quasi dos anys que vam desenvolupar una l’app Lend me!. Precisament, una app per implementar el consum col·laboratiu.

En la presentació també van parlar l’Albert Cañigueral, del blog Consumo Col·laborativo i la Guernika, de LabCoop, que ens va presentar l’experiència del Grup Ecos.

Vaig començar la presentació amb una d’aquelles frases que fan l’auditori t’escolti “ara explicaré una història de fracàs, bé, més ben dit de no èxit”. I no era cap mentida, tot i que com veurem, caldrà veure si aquest fracàs és molt gran o no. El cert és que s’aprèn més dels no-èxits, ja que et fan pensar i reflexionar. Això vam fer i això compartim. 

Com vam arribar al Consum Col·laboratiu?

 La primera reflexió que calia fer era com i per què vam fer aquesta app. Com vam arribar a convèncer-nos de que calia fer una app de consum col·laboratiu? La veritat és que el desenvolupament de l’aplicació va ser una mica jugant-jugant. En un sopar va ser allò “molaria fer una app…”. La meva germana i cunyat viuen en un bloc on 6 pisos són amics i sempre s’estan deixant coses. Van pensar fer alguna mena d’aplicatiu per facilitar les coses i va acabar esdevenint una app per iPhone de Consum Col·laboratiu. Per això no hi ha model de negoci, no vam pensar en treure’n diners, sinó en posar en circulació una eina capaç de facilitar i portar a un altre nivell el Consum Col·laboratiu.

Però com vam conèixer i arribar al consum col·laboratiu? Actualment es diu que aquest terme va ser usat per primer cop el 2007, cosa que no és del tot certa. Una simple cerca a Google filtrant dates ja ens mostra resultats anteriors al 2007. En els moviments altermundistes, decreixentistes i moviments socials ja existia aquest terme. És d’aquí d’on venim nosaltres.

Alternativament, es pot haver arribat al consum col·laboratiu des d’una altra via, la de l’emprenedoria. Emprendre un negoci en un sector creixent que ha rebut molta atenció mediàtica arrel de la crisi.

Hi ha dos vies, doncs: la del convenciment militant amb finalitat de canviar els models de consum i relació humanes o el de l’emprenedoria amb la finalitat de tirar endavant un negoci que funcioni. No entrem a valorar una o altra, sinó expliquem el nostre procés i justifiquem la manca de model de negoci que fa que Lend me! sigui, de moment, insostenible econòmicament. 

Algunes xifres de Lend me! 

Mirant les estadístiques podem veure que la rebuda de l’app no ha estat massiva. Però cal tenir en compte dos factors: només existeix per iPhone (no vam trobar cap desenvolupador Android que ho volgués fer desinteressadament) i el nostre pressupost era de 0€.

A l’estat espanyol els usuaris d’Android representen el 90% i, al món, el 80%. Per tant, el nostre públic és molt reduït. Tenim 607 usuaris. El problema és que les persones no acostumen a usar l’aplicació, se la baixen i no carreguen objectes ni interactuen. Això té diverses explicacions, però la manca de versió Android fa que molts usuaris iPhone no trobin amics amb qui interactuar. 

Veiem, però altres aplicacions similars:

 

apps consum colaboratiu

 

Totes existeixen per Android i iPhone.

Bloomfits és una app com la nostra amb un equip de mínim 5 persones a darrera i amb evidents mostres de gaudir de pressupost i alguns impactes comunicatius destacables. Tot i això no disposen d’un nombre de descarregues significatives. Si extrapolem les xifres amb les proporcions iPhone-Android, podem dir que la nostra gaudeix/gaudiria de més descarregues que Bloomfits. Ja sabem que extrapolar és un exercici teòric.

La nostra principal competidora quan estàvem construint l’app era FriBi: un equip nombrós, bon màrqueting, bons vídeos, bona web, impactes comunicatius,… i ara ja està tancada.

Per altra banda, veient les apps similars que estan tenint més tirada, veiem que són les de compra-venda, no les de consum col·laboratiu. Observar aquestes dades i l’evolució de les apps ens va portar a pensar i reflexionar. Les reflexions tenen repercussions en el concepte mateix de Consum Col·laboratiu i els models de negoci que han sorgit darrerament sota aquest paraigua.

 

Reflexions entorn al Consum Col·laboratiu

 

Acabem de dir que les aplicacions que més èxit tenen, que es situen sota l’etiqueta de “Consum Col·laboratiu” i que són similars a la nostra són les que, precisament, no impliquen col·laboració, sinó compra-venda de bens o serveis. Això ens porta a pensar en dos factors clau relacionats i indispensables per a que es doni el consum col·laboratiu: relacions humanes i confiança.

 

La confiança

 

Quan parlem d’empreses de consum col·laboratiu sempre ens venen al cap les mateixes, les més grans: BlaBlaCar, AirBnB, Social Car,…. El mecanisme es basa en persones que no es coneixen, que intercanvien diners per un servei: transport o habitacional, en aquests casos.

Cal fer l’apunt, abans, i és que totes aquestes són empreses mercantils i amb ànim de lucre, no comporten una manera nova de relacions socials empresarials. Una voluntat transformadora comença en com fem empresa.

Primer cal veure que en aquestes iniciatives es paguen diners a canvi d’un servei que es dóna entre particulars. No hi ha intercanvi de serveis entre persones, no és col·labora (et porto a Lleida i m’arregles l’ordinador, p.ex.), sinó, les empreses no farien negoci.

La majoria de vegades no es coneixen les persones a qui es presta el servei i, per tant, no hi pot haver confiança entre ells. Per col·laborar amb una altra persona cal que ens coneguem i que confiem en l’altre, cosa impossible si no ens coneixem. Aleshores, doncs, com solucionen la qüestió de la confiança aquestes empreses? No es tracta d’una confiança relacional fruit de la interacció, sinó de mecanismes artificials creats per les empreses.

AirBnB disposa d’una assegurança de 35.000€ per possibles desperfectes. Social Car t’obliga a fer una assegurança especial pel cotxe. BlaBla Car té tot un sistema de puntuació de persones a la seva web.

Lend me! no disposa de cap sistema de confiança artificial. Per això les persones són reticents, de forma natural, a deixar coses a persones que no coneixen.

 

Les relacions humanes

 

Molt relacionat amb l’anterior, cal parlar de les relacions humanes. Bauman diu

El cuerpo a cuerpo te obliga a confrontarte con la diferencia. Gestionarla con los sentimientos, elaborarla. Un efecto colateral de esa disociación es que se ha perdido la voluntad del trabajo “bien hecho” también en las relaciones. Perdimos la capacidad de relacionarnos con preciso cuidado.” 

Col·laborar, cooperar,… són relacions humanes complexes. Impliquen una càrrega relacional important. Cosa que no passa amb la compra venda i menys encara quan hi ha una empresa intermediària com Social Car o AirBnB.

Posem un exemple. Si jo deixo a algú que no conec, o sí que conec, un objecte i aquest me l’ha de tornar, corro el risc de que me l’espatlli, el perdi o qualsevol cosa indesitjada. Si això passa amb algú que no conec, tinc un problema a l’hora de gestionar-ho perquè no hi tinc confiança: el renyo? Li dic que me’l pagui? Si no el conec, no se què puc esperar, he de gestionar una situació complicada i complexa relacionalment. Passa el mateix amb els amics, però com que hi ha l’element de la confiança sembla més fàcil solucionar la situació, tot i que també ens posa en una posició incòmoda a nivell relacional.

En canvi, si compro, la relació és simple: et dono diners, em dones un objecte/servei i no cal relacionar-nos més. Si en lloc de diners es tracta de canviar serveis (com els bancs del temps) cal tenir un mínim de confiança per deixar entrar algú a casa teva, o, si més no, la interacció es torna més complexa i perllongada en el temps.

Actualment, no volem gestionar aquestes situacions relacionals complexes, volem coses fàcils, com diu Bauman. Per això aquestes empreses han tingut èxit. Permeten intercanviar serveis per diners entre particulars en un marc de relacions socials simples i, a més, mediatitzades i garantides per una empresa i assegurances.

Si algú em fa un desperfecte a casa, jo reclamo a Air BnB i m’ho cobreix l’assegurança. No li reclamo a algú que no conec, la confiança me la dóna una empresa i 35.000€, no les persones. Si algú m’espatlla el cotxe a Social Car, jo reclamo a Social Car, no a qui li he deixat el cotxe i m’ho cobreix l’assegurança.

Les relacions són simples i no entrem en col·laboració amb ningú. Parlem amb empreses, no amb persones. Confiem en empreses, no en persones. Els sistemes de confiança són artificials, no relacionals.

 

Tot és Consum Col·laboratiu?

 

Això ens porta a pensar si podem parlar de Consum Col·laboratiu en uns models empresarials on no hi ha una col·laboració entre persones. Sinó que entre les persones hi ha empreses.

Són models de consum diferents, cert, però no col·laboratius. Potser hauríem de parlar de propietat compartida? Consum compartit?

O és que podem posar sota el mateix paraigua a AirBnB que el Banc del Temps del teu barri? Podem posar en el mateix sac a BlaBlaCar i l’EcoXarxa del Montseny?

Jo crec que no. Crec que sota l’etiqueta efervescent del Consum Col·laboratiu s’hi han posat coses que desvirtuen la idea inicial del concepte.

En realitat mola fer consum col·laboratiu i tothom vol molar, més si pots fer un negoci del molar.

Andreu Camprubí

Ves al contingut