Vés al contingut

DIVULGACIÓ

Compartim coneixement amb l’objectiu principal de l’empoderament col·lectiu i individual. EL CONEIXEMENT HA DE DISTRIBUIR-SE I CIRCULAR
el risell divulgacio
Logo premis Nous Usos Socials del Temps
Aquest any vam guanyar el Premi Barcelona a l'Empresa Innovadora en Conciliació i Temps que entrega la xarxa Nous Usos Socials del Temps (NUST) per les mesures de conciliació i usos del temps.

Són mesures que vam implantar al llarg del 2017 i el premi és en la categoria d’empresa de menys de 10 persones. Aquest 2018 hem seguit millorant en aquest aspecte. 

Sobra dir que estem molt agraïts pel premi i pel reconeixement. Ara bé, l’obtenció del premi ens va generar algunes reflexions que compartirem de forma breu per contribuir al debat.

El primer que cal destacar és que aquest premi el vam rebre com un premi a totes les entitats de l’economia solidària que fan un esforç per posar la vida al centre. Que malgrat tot, fem esforços per relacionar-nos amb el món del treball de la manera que s’apropa més al nostre ideal, així com la relació que s’estableix entre esferes productives, reproductives i ocioses, entre dins i fora del món laboral. El treball en el sector per avançar cap a la sostenibilitat de la vida és intens i no es reconeix com tocaria. Aquest premi, doncs, és per totes.

Vinculat a això, la primera reflexió, i potser la que les engloba totes, és si des de l’economia solidària hem de fer conciliació. Ens autogestionem i ens autoorganitzem com volem -més ben dit, com podem- i prenem una consciència positiva i proactiva per millorar la relació del món del treball amb la resta de la vida. Aquesta autogestió ens reclama -i hi accedim de grat perquè així entenem les posicions personals davant l vida- una responsabilitat autoimposada i lliure que garanteix la viabilitat dels projectes i les vides que els sostenen. Així doncs, cal que fem mesures de conciliació? Així com està clar que no fem Responsabilitat Social Empresarial, perquè la sostenibilitat ecosocial està en el nostre ADN i no es pot destriar la nostra pràctica, no tinc tant clar que no haguem de tenir mesures de conciliació, i és bàsicament per dos motius.

  • Primer perquè una realitat tant present com el feminisme -o la consciència de que cal avançar en la línia del feminisme- en les nostres entitats és l’autoexplotació. La necessitat de viabilitat, la barreja entre feina i militància, l’acció comunitària,... són fets que allarguen les jornades, ens fa treballar en horaris anticonciliació i dificulten la participació en altres esferes de a vida. Per tant, cal que ens autoimposem la cura de la vida nostra i dels altres per no rendir-nos a les demandes exigents dels nostres projectes laborals i transformadors.

 

  • Segon, cal posar de relleu que aquesta responsabilitat autoimposada no és compartida per tothom. En les organitzacions torbem situacions diferents: sòcies fundadores, sòcies que han entrat més tard, col·laboradors i persones assalariades. No hi ha evidència empírica i està mal fet generalitzar, però podríem esperar vinculacions diverses en funció del perfil, tot i que l’explicació vingui, segurament, d’aspectes personals. Aquesta desigual vinculació als projectes fa necessària una certa regulació de les condicions laborals i, per tant, també de la implantació de mesures de conciliació. No hem estat socialitzats, en termes generals, en l’autoresponsabilitat i, per tant, és un procés que requereix el seu recorregut i accions proactives i conscients per part de les organitzacions.

Altres reflexions que es susciten tenen relació amb aspectes més generals, ja que la conciliació sempre es vincula a la maternitat/paternitat, però cal posar de relleu que cal desvincular la conciliació del fet de tenir fills i de les cures. El món del treball ha de ser una esfera més de la vida la centralitat de la qual no pot ser només qüestionada per les cures, sinó també per l’autorealització personal. Basar les esferes de la vida en reproducció/producció no deixa de tenir cert matís productivista i cal, també, reivindicar el dolce faré niente o la realització personal “gratuïta”.

Certament, en els darrers temps, en el món de l’economia solidària hi hagut una reflexió molt a fons entorn al feminisme i les economies feministes. Són moltes les entitats que han pres consciència i que han incorporat molts dels seus principis. Per això, aquest premi no és només nostre. Cal, però, una reflexió més profunda. Encara hi podem observar actituds i dinàmiques patriarcals (en part a això respon la campanya reunions roDones). Però també cal una reflexió entorn als usos del temps, que és el tema que ens ocupa. Són moltes les convocatòries d’assemblees, reunions, trobades,... fora de l’horari laboral. L’explicació és que sinó la gent no hi pot assistir perquè està treballant. Això és, de facto, una valoració superior al temps de treball que a altres temps, donant una posició jeràrquica superior a l’esfera productiva. Està clar que les persones assalariades en l’economia mercantil sota relacions de poder no democràtiques no tenen opció, però nosaltres sí. Nosaltres ens podem autogestionar col·lectivament i, per tant, podem desposseir de valor al temps de treball i equiparar-lo al temps de militància, cures o organització col·lectiva. Algunes reunions ja es posen a les 16h, però tot i així no s’acaben fins les 18 o 18:30, massa tard. Des del sector, doncs, caldria reduir la centralitat del temps de treball i equiparar-lo a altres temps, integrant en l’horari laboral aspectes de militància i coordinació sectorial.

Ja per acabar, una altra reflexió entorn a algunes lloables iniciatives que es basen en incorporar la cura en l’entorn laboral. Són positives per visibilitzar la cura i per reduir aquesta centralitat del temps de treball, a més, es col·lectivitza la cura entre les companyes i companys de feina, reduint la càrrega individual de la cura i avançant cap a aquesta necessària socialització de les cures. Ara bé, el lloc dels infants no és una oficina i segurament la seva necessitat passa per gaudir de temps de qualitat i atencions per part dels seus adults de referència. Per tant, la solució no hauria de passar per generalitzar la introducció de les cures al món laboral i més si tenim en compte que no sempre es tenen necessitat de cures per infants que fan gràcia a tothom.

 

Sigui com sigui, visibilitzar les apostes de l’economia solidària per avançar cap a la sostenibilitat de la vida són positives i segurament insuficients. Per tant, volem compartir el premi amb tot el sector i animar a treballar més i millor per convertir l’economia solidària en l’espai on es materialitza l’economia feminista i la igualtat de gènere. Enllacem el vídeo que ens van fer en motiu del premi.